PoEtA DeL MeS ==> MaRiUs SaMpErE

# BiOgRaFiA#

Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 1928) és un poeta que no va començar a publicar la seva obra fins a final dels anys seixanta amb L’home i el límit, que va guanyar el Carles Riba l’any 1963, publicat cinc anys més tard. Durant les dècades dels setanta i els vuitanta va guanyar diversos guardons com el Recull-Maria Ribas i Carreras de poesia o el Miquel de Palol, de Girona. Durant els noranta i principi del 2000 ha rebut el reconeixement del públic i de les institucions a la seva trajectòria amb premis com el que atorga la Institució de les Lletres Catalanes o el Serra d’Or de la crítica pel poemari Subllum.

 

Si jo fos més gran Si jo fos més gran, posem mil trilionsde quadrilions de vegadesmés gran,pòdria pagar-me l'entradaal parc d'atraccions del celi no me'n faria gens de por la casa de la por,hi lleparia els cabdells de fils de sucre, nebulosesacabades de cuinar, dispararia contra el ridículninot de la perfecció, faria alçard'un cop de puny totes les galàxiesfins al llindar del no-res, i el toc de campanaproclamaria l'homeúnic mereixedor del premi, el jo sense rubor.Només si fos una mica més gran. Tot aixòdurant la revetlla,solament una nit. Però la nitabraça la nit: no creix ni minva. Tot això,dic, si fos més gran, la mínimaexpressió d'un borinot negre a l'eterna recercade la flor amant, la tenebra.

 

#CoMeNtArI#

Aquest poema ens paral sobre el poder infinit, i amb aquest es podrien fer les coses que volguesis. També dir que aquest poder està relacionat amb l'home, que diu que és mereixedor del premi, però només d'una nit, durant la foscor del dia on l'home obté el poder infinit.

 

MUNTANYES

 

No hi ha, enlloc del món, serralada dels déus, o mai ningú no n'ha tornat per dir-ho. Solament aquests cims de l'orgasme, solament aquest consol per a les seves criatures.

 

#CoMeNtArI#

Aquest poema ens parla sobre les muntanyes, les zones més altes que es troben arreu de la terra, hi han els cims més alts on i viuen els deus, segons diu ell. També diu que és on es troba la natura, un lloc escencial per la vida i per les criatures i plantes que hi conviuen.

PoEtA DeL MeS ==> FeRnAnDo PeSoA

[ BiOgRaFiA ]

Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa, 13 de junio de 1888 — Lisboa, 30 de noviembre de 1935), más conocido como Fernando Pessoa, es uno de los mayores poetas y escritores de la lengua portuguesa y de la literatura europea.

Tuvo una vida discreta, centrada en el periodismo, la publicidad, el comercio y, principalmente, la literatura, en la que se desdobló en varias personalidades conocidas como heterónimos.

De día Pessoa se ganaba la vida como traductor. Por la noche escribía poesía. No escribía "su" propia poesía, sino la poesía de diversos autores ficticios, diferentes en voz, estilo y modos. Publicó bajo varios heterónimos (de los cuales los más importantes son Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Álvaro de Campos y Bernardo Soares), e incluso publicó críticas contra sus propias obras firmadas por sus heterónimos. Habiendo vivido la mayor parte de su juventud en Sudáfrica, donde estudió durante su juventud, la lengua inglesa tuvo importancia en su vida, pues Pessoa traducía, trabajaba y pensaba en ese idioma.

La figura enigmática en que se convirtió motiva gran parte de los estudios sobre su vida y su obra.

Murió por problemas hepáticos a los 47 años en la misma ciudad en que naciera, dejando una descomunal obra inédita que todavía suscita análisis y controversias.

 

TENGO TANTO SENTIMIENTO...

Tengo tanto sentimiento
que es frecuente persuadirme
de que soy sentimental,
mas reconozco, al medirme,
que todo esto es pensamiento
que yo no sentí al final.

Tenemos, quienes vivimos,
una vida que es vivida
y otra vida que es pensada,
y la única en que existimos
es la que está dividida
entre la cierta y la errada.

Mas a cuál de verdadera
o errada el nombre conviene
nadie lo sabrá explicar;
y vivimos de manera
que la vida que uno tiene
es la que él se ha de pensar.

# CoMeNtArI#

Aquest poema ens mostra els sentiments de Fernando Pessoa, i ens diu que els seus sentiments tenen una personalitat pròpia, provocats al llarg de tota la seva vida des de que era petit fins a ser ja gran.

CUANDO ELLA PASA

Sentado junto a la ventana,
A través de los cristales, empañados por la nieve,
Veo su adorable imagen, la de ella, mientras
Pasa... pasa... pasa de largo...

Sobre mí, la aflicción ha arrojado su velo:-
Una criatura menos en este mundo
Y un ángel más en el cielo.

Sentado junto a la Ventana,
A través de los cristales, empañados por la nieve,
Pienso que Veo su imagen, la de ella,
Que no pasa ahora... que no pasa de largo...

# CoMeNtArI#

Aquest poema ens mostra la vida d’enamorament i desenamorament de Pessoa, ja que aquest amor és molt ràpid. Començant diu que veu passar a una dama de la qual ell se sent atret, però poc tarda en oblidar-la ja que deixa de veure-la i també de ser atret per ella.

PoEtA DeL MeS ==> EnRiC CaSaSsEs

# Biografia #

 

Barcelona, 1951.

Poeta, rapsode, traductor; sempre ha recitat els seus poemes i d'altres (com els trobadors, com Palau i Fabre...): la seva és una poesia molt fònica, molt de sons, molt per ésser recitada. Ha viscut a A Barcelona, a l'Escala, a Tenerife, a Montpeller, a Nottingham, a Llumessanes (prop de Maó, a Menorca), a Berlín (1994 a 1997) i a Barcelona. Ha treballat en tasques editorials i ha traduït, entre d'altres, Arthur Conan Doyle, Stevenson, Gérard de Nerval, William Blake. Cançó francesa, pop, rock, Dylan, Pau Riva..., Ausiàs March, Verdaguer, Maragall, Foix, Ferrater, Brossa... el dadaisme...,  el barri..., assenyalen els diccionaris com a influències. Se l'ha qualificat de poeta underground i de psicodèlic populista.

El 1973 publica sense nom La bragueta encallada. Escriu molt, però no és fins al 1991 en què publica per segona vegada La cosa aquella (premi Crítica Serra d'Or 91, publicat el 1982 a Menorca) que entra en els circuits comercials. A partir d'aleshores publica regularment i obté el Carles Riba 95 per Calç, l'Ausiàs March 96 per D'equivocar-se així, el Ciutat de Palma 98 per Plaça Raspall... Ha estat traduït al castellà, a l'italià i a l'alemany.

Té poemes, proses i articles a les publicacions: Trilateral, Lletra de canvi, Àrtics, Nexus, Circulatori, Diari de Barcelona, Literatura, Castus, Fenici... [Dins Que dormim? hi ha la seva bibliografia poètica completa]. Diu: "La societat en què vivim ens obliga a moure'ns dintre d'uns interessos i jo procuro estar com més a prop de la ratlla de sortir-se'n, millor."
Casassas explica una de les seves gires a la revista Vertigen , Especial gira uuuh!(container)

 

 

PETITA ESCENA NOCTURNA 

En una cantonada pobra 
d’un carrer vell un bar nocturn 
de tant en tant obre la porta 
i n’ix la música i el fum. 

Hi ha quatre motos aparcades, 
les fulles dormen als balcons, 
a les parets escrostonades 
cares pintades i oracions. 

Passen altius sis policies 
creient que són un grup de rock 
en busca de verges, de víctimes 
pel seu altar d’armes de foc 

i t’acorralen entre els cotxos 
i la paret i escorcollant 
no et troben res ni fins al forro: 
només tens l’ànima il·legal. 

A crits et diuen que te’n vagis 
i se’n van ells, són collonuts, 
perdonavides, trinitaris, 
sabent que no t’han conegut. 

En una cantonada estreta 
torna la calma i el xiu.siu, 
una persiana verda peta 
i al portal un, begut, fa el riu.

 

# Comentari # 

 

He escollit aquest poema, ja que m’ha agradat l’estil que té en la forma de la descripció.

La descripció de que ens parla es d’un dia de nit on sorgeixen situacions descontrolades.

A més sembla que a cada estrofa sigui la descripció d’una fotografia o imatge, però que va seguida d’altres fotografies que en conjunt formen la escena del significat del poema.

 

 

 

DINERS 

El dineral sí que no s’equivoca, 
el cotxe amb rodes blanques del macarra 
de mitjons blancs, la blancor de la coca 
ratllant el marbre negre de la barra 

d’un club tancat on la guitarra evoca 
fam i pobresa perquè el ric bandarra 
pugui permetre’s dir, plena la boca, 
que estima la duresa de la parra 

borda, com l’àrid àrid sol fantàstic 
del poble que de jove abandonava 
amb ben apresa la lliçó del càstig: 

cal calcigar l'imbècil cap de fava 
que es fot al mig del pas, i del teu fàstic 
dóna’n gentil les molles a l’esclava. 

 

# Comentari #

 

 

Aquest poema ens parla sobre els diners dels rics. Comença amb una persona que és rica i gràcies a la riquesa que té es pot permetre fer tot el que li agradi.

 

 

PoEtA DeL MeS ==> JoAn BroSSa

#BiOgRaFiA#

 

Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998). Poeta, dramaturg i artista plàstic. Va ser un dels fundadors de la revista Dau al Set (1948) i un dels principals introductors de la poesia visual en la literatura catalana. Va ser un dels poetes de postguerra que es va mantenir en una posició d'avantguarda, però sense rebutjar d'escriure sonets formalment perfectes. La seva obra creativa va abastar totes les facetes de l'art: el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts parateatrals, la màgia i el circ. Va posar en primer pla el nivell d'expressió per damunt del contingut i va aconseguir que la seva poesia tingués l'aparença d'un joc de paraules. La seva lírica es vincula al teatre i tota la seva literatura està imprengnada d'una pàtina escènica perquè sempre va tenir una àmplia i interdisciplinar visió de la cultura, de les arts i de l'espectacle i així ho expressa en la seva obra creativa, tant la literària com la plàstica, sovint satírica, punyent, irònica, crítica, a vegades irreverent, però, al mateix temps, lúdica. En els últims anys de la seva trajectòria va rebre diferents distincions, com el Premi Ncional de les Arts Plàstiques (1992), el Premi Nacional de Teatre (1998) i la Medalla Picasso de la Unesco. Va poder col.laborar també en la fundació de l'Espai Escènic Joan Brossa, al barri del Born de Barcelona, impulsat pel director i actor Hermann Bonnín i el mag Hausson i que manté la línia escènica que Brossa defensava. Va ser Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

 

 

 

"INOBLIDABLE"

Joan, m'estimaràs quan seré vella?
La mateixa riquesa que ens sosté
regalarà per dins i estarem bé
sense moure'ns, de fet, d'aquesta anella,

que es tornarà petita. La portella
mig s'obrirà només. Joan, ¿també
m'estimaràs de vella?¿No seré
el teu ramell? Quin cel de meravella

el nostre pas! ¿M'estimaràs igual,
Joan? Plegats tombarem la florida
i en el perill saludarem la vida,

penyora nostra. Deixa'm ser sirena
dels teus boscos, amor, fins al final;
després t'esperaré en la nit serena.

 

#CoMeNtArI#

 

El poema es titula inoblidable i parla sobre una mena de comentari que fa la seva dona, on es qüestiona si encara l’estimarà quan sigui vella referint-se al seu marit Joan, i que també explica que passaran tot el pas del temps tots dos junts, un i l’ altre, i que cada cop que passi el temps ells seguiran estimant-se, fins al pas dels dies, fins que arribi l’hora de la fi d’aquest amor indefinit, però que seguirà en un món molt llunyà i etern. Crec que el poema es titula així perquè és el tema d’una parella que mantenen un amor al pas dels anys molt intens i per això ho titulen d’aquesta manera “inoblidable”.

 

 

"HISTÒRIA"

Aquí és un home

Aquí és un cadàver

Aquí és una estàtua.

 

#CoMeNtArI#

 

El poema es titula Història i es bastant simple i curt. La història ens vol parlar referint-se a un gran personatge lluitador que ha passat a l’historia, primer comença dient que és un home, però un home molt aclamat, molt afavorit per a la gent al qual li tenen molt de respecte, i aquest és molt responsable i molt lluitador ja que ve el segon vers on diu que és un cadàver i això vol dir que ha intervingut en una batalla però no es sap si gran o petita però el resultat és que ha mort i per últim ens diu que és una estàtua, això crec que és com una mena d’homenatge, i que el commemoren amb una gran estàtua per tenir-lo present.

 

 

 

 

 

PoEtA DeL MeS ==> JoAn ViNyOli

 

# BiOgRaFiA # 

Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984) Poeta d’una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestionava des de l'interrogant de la fe. El va incitar a escriure una frase de Rilke: "la poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències". Va guanyar el premi Óssa Menor, 1951, amb el recull Les hores retrobades. Amb el poemari Tot és ara i res, (1970), li va arribar el reconeixement de la crítica i a partir d’aleshores va publicar de forma regular. El darrer poemari, Passeig d’aniversari (1984), va rebre nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es van recollir en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985). Va ser membre de l’associació d’escriptors en Llengua Catalana.

 

 

TARDA FOSCA

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d’un bosc d’alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

# CoMeNtArI #

Aquest poema representa una tarda fosca com be diu el títol, on el sol ja s’està ponent i el protagonista està carregat de llenya, per poder-se escalfar durant la fosca i freda nit. Aquest poema representa la soledat però intenten evitar-la encenent el foc. Quan és refereix a tots dos el que vol dir que vol evitar la solitud en ell i també el bosc solitari que l’envolta.




BRANQUES

Tornem a ser
branques del mateix bosc
d'alzines i de roures.
No s'hi fan
flors noves.
L'heura
silenciosa apaga tota fressa
de passos.
No hi penetra a penes
el sol.
Tens molt de fred
a l'hivern i ja no te'l saps treure.
Les fulles se'ns confonen
espessament.
Esperem la destral
del boscater, sense por.

# CoMeNtArI #

Aquest poema parla de les branques i la seva vida al pas del temps. Comenta que sempre són iguales, sempre és el mateix, però que no floreixen i quasi be no hi penetra el sol ni la llum fins que hi passa una fredor que no la deixa viure fins que vindrà un boscater i li tallarà la vida i s’anirà la vida

PoEtA DeL MeS ==> J.V FoiX

 

# Biografia #

 

J. V. Foix (Barcelona, 1894-1987). Poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com "un investigador de la poesia". Comença a publicar abans de la guerra civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d’avantguarda, tant literari com plàstic. Publica també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. La guerra civil espanyola i el franquisme estronquen el seu treball periodístic. D’antre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L’any 1973 li és concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

 

 

ÉREM TRES, ÉREM DOS, ERA JO SOL, ÉREM NINGÚ

Érem tres, jups, al foc de les veremes,                                                                                                                                                                                                                                                               amb mar als ulls i vinassa a les mans,
quan fuma el rec a la sal de les selves
i un plor d'infant espurneja al serrat.

Érem dos, drets, al rec de les estrelles,
el cor sagnós, sense fona ni dards,
quan crema l'erm i sangloten les brees
als clots latents a les feixes dels fars.

Era jo sol, ombrós entre ombres velles
figuratiu d'una altra ombra a l'escar
on amarina, entre xarxes esteses,
el son de tots en febrejants foscants.

Érem ningú, fullats per les tenbres
quan plou la por en els pètals dels aigualls
i l'altre, el pur, llibert d'arjau i veles
salpa, vident, cap al clarós Instant.

 

# CoMeNtArI #

 Aquest poema expressa la companyia amb d'altres persones,

pero al passar el temps la gent ja no hi es i per tant són menys persones fins que no hi queda ningú.

A part podem dir que està dividit en quatre estrofes de quatre versos cadascuna. 

 

 

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

Es quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

Es quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina.

 

# CoMeNtArI #

 Aquest poema tracta del pensaments del autor, a la primera estrofa solament parla de pensaments més aviat desagradables,

la segona estrofa parla dels pensaments divertits i emocionants,

i per últim la tercera estrofa ens parla sobre pensaments imaginaris digemne d'una manera més aviat surrealista.

 

PoEtA DeL MeS ==> SaLvAdOr EsPrIu

#SALVADOR ESPRIU:  BIOGRAFIA#

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). Fill de notari, passà la major part de la seva adolescència entre Barcelona i Arenys de Mar, d'on procedia la seva família. Cursà estudis de dret i història antiga. L'any 1933 feu un creuer pel Mediterrani, que li permeté de conèixer les mitologies clàssiques que havia estudiat i que tanta influència tindrien en la seva obra. Conreà diversos gèneres literaris. Salvador Espriu qualificà genèricament la seva obra com meditació de la mort. Se l'ha considerat el poeta nacional de Catalunya.

 

 

#ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE#
 

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

 

#CoMeNtArI#

 Aquest poema comenta que un senyor desitjaria marxar-se, perque ja esta cansat de sempre el mateix i decideix marxar-se cap al nord, el lloc on viu per conèixer un nou paisatge on ell ha sentit que allà la gent és molt culte, i la vida  és molt  feliç, però a continuació diu que  encara no pot oblidar aquestes presioses terres bastant pobres, on ell sempre ha viscut.

 

 

 

#BARALLA DE DOS CECS CAPTAIRES#
 

Per negocis rivals
de cantonada,
estrategs de la nit
ara combaten.

Un inútil fanal
il·luminava
aquell odi brutal
de mans i plagues
blanquinoses dels ulls
sense mirada.

 

S’escometen tots dos,
garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures.
Aguditzen sentits
d’oïda i tacte,
cautelosos, subtils,
per situar-se

en el terreny potser
més favorable
al resultat final
de la topada.

No falla ni un sol cop
l’endevinada
de l’ombra contra l’ombra.
S’esbotzaven
els cranis afaitats
—pedra picada—
i fins el moll de l’os
de l’espinada.

Després de llarga estona
de baralla,
un d’ells cau fent un crit
als peus de l’altre
i no es belluga més.
Tot ple de nafres,
el vencedor s’ajup
orientant-se
per la sang que s’escola
del cadàver.
La roba va palpant
amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.

 

 #comentari#

 Aquest poema explica com dos cecs intervenen en una mena de lluita de manera molt salvatge entre ells fins que un acaba caient i comença a sangrar i l'altra comença a mirar les butxaques i aprofita per robar-li els diners.

PoEtA DeL MeS ==> MiQueL MaRtÍ i PoL

   #PA AMB TOMÀQUET#

Déu ens dó ser catalans
per menjar bon pa amb tomàquet
amb un raig d'oli discret
i un pols de sal si fa falta;
pa de pagès si pot ser,
que és més saborós que els altres,
i tomàquet ben madur,
però que no ho sigui massa.

Déu ens dó un tall de pernil
o llonganissa ben ampla
perquè acompanyin el pa
ben sucadet amb tomàquet;
pernil de bon mastegar,
llonganissa de la Plana,
que els osonencs en això
tenim molta nomenada.

Déu ens dó tot el que he dit
i bons amics a la taula
per comparitr el que mengem
i fer petar l,a xerrada
que conversar amb els amics
sempre sol despertar gana
i el menjar, si és ompartit,
resulta més agradable.

   #COMENTARI#

            Aquest poema titulat " Pa amb tomàquet" l’he triat ja que m’agrada molt, però també perquè he trobat graciosa la forma en la qual ha descrit com està format aquet menjar típic català. 

            Aquest poema està pensat per un menjar típic català, el pa amb tomàquet, on el poema diu que s’ha de menjar amb un bon pa de pagès acompanyat d’un suculent oli i amb un pessic de sal

            si fa falta, a part s’ha de sucar amb un tomàquet ben madur. També comenta que el pots acompanyar amb un tall de pernil dolç amb una mica de llonganissa. I per últim ens parla que

            aquest menjar s’ha de compartir amb els companys per poder gaudir-ne tots que seria més agradable.