PoEtA DeL MeS ==> JoAn ViNyOli

 

# BiOgRaFiA # 

Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984) Poeta d’una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestionava des de l'interrogant de la fe. El va incitar a escriure una frase de Rilke: "la poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències". Va guanyar el premi Óssa Menor, 1951, amb el recull Les hores retrobades. Amb el poemari Tot és ara i res, (1970), li va arribar el reconeixement de la crítica i a partir d’aleshores va publicar de forma regular. El darrer poemari, Passeig d’aniversari (1984), va rebre nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es van recollir en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985). Va ser membre de l’associació d’escriptors en Llengua Catalana.

 

 

TARDA FOSCA

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d’un bosc d’alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

# CoMeNtArI #

Aquest poema representa una tarda fosca com be diu el títol, on el sol ja s’està ponent i el protagonista està carregat de llenya, per poder-se escalfar durant la fosca i freda nit. Aquest poema representa la soledat però intenten evitar-la encenent el foc. Quan és refereix a tots dos el que vol dir que vol evitar la solitud en ell i també el bosc solitari que l’envolta.




BRANQUES

Tornem a ser
branques del mateix bosc
d'alzines i de roures.
No s'hi fan
flors noves.
L'heura
silenciosa apaga tota fressa
de passos.
No hi penetra a penes
el sol.
Tens molt de fred
a l'hivern i ja no te'l saps treure.
Les fulles se'ns confonen
espessament.
Esperem la destral
del boscater, sense por.

# CoMeNtArI #

Aquest poema parla de les branques i la seva vida al pas del temps. Comenta que sempre són iguales, sempre és el mateix, però que no floreixen i quasi be no hi penetra el sol ni la llum fins que hi passa una fredor que no la deixa viure fins que vindrà un boscater i li tallarà la vida i s’anirà la vida