PoEtA DeL MeS ==> SaLvAdOr EsPrIu
#SALVADOR ESPRIU: BIOGRAFIA#
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). Fill de notari, passà la major part de la seva adolescència entre Barcelona i Arenys de Mar, d'on procedia la seva família. Cursà estudis de dret i història antiga. L'any 1933 feu un creuer pel Mediterrani, que li permeté de conèixer les mitologies clàssiques que havia estudiat i que tanta influència tindrien en la seva obra. Conreà diversos gèneres literaris. Salvador Espriu qualificà genèricament la seva obra com meditació de la mort. Se l'ha considerat el poeta nacional de Catalunya.
#ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE#
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
#CoMeNtArI#
Aquest poema comenta que un senyor desitjaria marxar-se, perque ja esta cansat de sempre el mateix i decideix marxar-se cap al nord, el lloc on viu per conèixer un nou paisatge on ell ha sentit que allà la gent és molt culte, i la vida és molt feliç, però a continuació diu que encara no pot oblidar aquestes presioses terres bastant pobres, on ell sempre ha viscut.
#BARALLA DE DOS CECS CAPTAIRES#
Per negocis rivals
de cantonada,
estrategs de la nit
ara combaten.
Un inútil fanal
il·luminava
aquell odi brutal
de mans i plagues
blanquinoses dels ulls
sense mirada.
S’escometen tots dos,
garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures.
Aguditzen sentits
d’oïda i tacte,
cautelosos, subtils,
per situar-se
en el terreny potser
més favorable
al resultat final
de la topada.
No falla ni un sol cop
l’endevinada
de l’ombra contra l’ombra.
S’esbotzaven
els cranis afaitats
—pedra picada—
i fins el moll de l’os
de l’espinada.
Després de llarga estona
de baralla,
un d’ells cau fent un crit
als peus de l’altre
i no es belluga més.
Tot ple de nafres,
el vencedor s’ajup
orientant-se
per la sang que s’escola
del cadàver.
La roba va palpant
amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.
#comentari#
Aquest poema explica com dos cecs intervenen en una mena de lluita de manera molt salvatge entre ells fins que un acaba caient i comença a sangrar i l'altra comença a mirar les butxaques i aprofita per robar-li els diners.
1 comentario
Valeria Araujo -
Preciòs aquest poema.
Saps on puc trobar? A quin llibre es va publicar?
(Perdona el meu català, pero encara estic aprendent)
Graciès!!