Blogia
parksud

PoEtA DeL MeS ==> J.V FoiX

PoEtA DeL MeS ==> J.V FoiX

 

# Biografia #

 

J. V. Foix (Barcelona, 1894-1987). Poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com "un investigador de la poesia". Comença a publicar abans de la guerra civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d’avantguarda, tant literari com plàstic. Publica també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. La guerra civil espanyola i el franquisme estronquen el seu treball periodístic. D’antre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L’any 1973 li és concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

 

 

ÉREM TRES, ÉREM DOS, ERA JO SOL, ÉREM NINGÚ

Érem tres, jups, al foc de les veremes,                                                                                                                                                                                                                                                               amb mar als ulls i vinassa a les mans,
quan fuma el rec a la sal de les selves
i un plor d'infant espurneja al serrat.

Érem dos, drets, al rec de les estrelles,
el cor sagnós, sense fona ni dards,
quan crema l'erm i sangloten les brees
als clots latents a les feixes dels fars.

Era jo sol, ombrós entre ombres velles
figuratiu d'una altra ombra a l'escar
on amarina, entre xarxes esteses,
el son de tots en febrejants foscants.

Érem ningú, fullats per les tenbres
quan plou la por en els pètals dels aigualls
i l'altre, el pur, llibert d'arjau i veles
salpa, vident, cap al clarós Instant.

 

# CoMeNtArI #

 Aquest poema expressa la companyia amb d'altres persones,

pero al passar el temps la gent ja no hi es i per tant són menys persones fins que no hi queda ningú.

A part podem dir que està dividit en quatre estrofes de quatre versos cadascuna. 

 

 

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

Es quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

Es quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina.

 

# CoMeNtArI #

 Aquest poema tracta del pensaments del autor, a la primera estrofa solament parla de pensaments més aviat desagradables,

la segona estrofa parla dels pensaments divertits i emocionants,

i per últim la tercera estrofa ens parla sobre pensaments imaginaris digemne d'una manera més aviat surrealista.

 

0 comentarios